Futur Incert de Sanjosex

La cançó “Futur Incert” de Sanjosex és un clar exemple d’antítesi de les idees de Nietzsche.

El primer vers tracta d'un individu que no sap que fer, que té un "futur incert", un individu que no pot decidir.

El següent vers ressalta la manca de voluntat que ell té. El seu desig és el de tenir la llibertat de no decidir i seguir unes ordes establertes per algú altre, fent així la anulació de la seva voluntat de poder

L’últim vers expressa un conformisme total, una voluntat de no immutar-se on està.

Concloent, es pot observar un to pessimista i frustrat en la seva cançó, contradient les idees de Nietzsche, ell no es un individu natural ni un superhome, es tot ho contrari, i un conformista.

Dos nous delictes a França

El passat 11 d’abril el govern francès va establir com a delicte tapar-se la cara en públic i incitar una altra persona a tapar-se-la, cosa que afecte directament a les tradicions dels musulmans francesos.

En primer lloc, l'opinió del president francès, Sarkozy, que defensa que per un motiu de seguretat ningú pot dur la cara tapada en públic ja que no permet la seva identificació. En segon lloc, l'opinió del propi autor de l'article Ronald Sokol, que diu que com que tota persona és lliure i té dret a expressar-se, portar la cara tapada no pot ser punible. Per argumentar-ho es basa en Stuart Mill, el cita com a representant de la màxima llibertat individual i com a opositor a la llei. Sokol, intenta manipular les idees i afirmacions de Stuart Mill modificant-les al seu gust per tal de utilitzar-les per corroborar el seu pensament. Stuart Mill, a diferència de Sokol, diu que en l'àmbit públic s'ha de respectar a la societat i per tant s'han de renunciar a certs drets. Això no vol dir que s'hi hagi de renunciar en l'àmbit privat.

Per aquests motius, l’autor conclou que és injust i erroni multar i castigar a les persones per portar la cara tapada, ja que aquest acte no perjudica a ningú i atempta contra la llibertat de decidir per a ells mateixos.

Llavors, jo no estic d’acord en l’aprovació de la mesura ja que crec que està basada en perjudici dels musulmans. Porta la cara tapada no agredeix a la dignitat humana sempre i quan sigui una decisió pròpia i no forçada. Però el problema és la seguretat, ja que portar la cara tapada no es possible la identificació de la persona, i llavors els delictes serien difícils de resoldre. En aquest aspecte estic d’acord amb en Stuart Mill, ja que cal renunciar a algunes llibertats pel bé d ela societat, ja que conviure és complicat i cal establir una normes per tal de no fer mal les llibertats dels altres.

Dilema del tramvia

En el dilema del tramvia es planteja una situació en la qual un tramvia està a punt d'atropellar a cinc persones lligades a la via. Una persona, pot apretar un botó per canviar de via, però en aquesta altra hi ha una persona lligada. Aquesta persona hauria de prémer el botó? Si jo estigues en aquesta situació, la meva reacció serà prémer el botó per salvar les 5 persones. És la manera de trobar la felicitat del major nombre de persones possible, una decisió utilitarista.

Un altre cas és de l’home gras. Com abans, un tramvia descontrolat es dirigeix cap a cinc persones. Una persona és situa en un pont sobre la via i podria detenir el pas del tren llençant un home gras. Acabaria amb la vida de l’home gras per salvar a les altres cinc persones. Aquesta persona hauria de llençar a l’home gras? En aquets cas la diferencia és que en el dilema anterior no matàvem directament a la víctima, solament canviàvem la direcció del tren i la mort d’aquell home era un dany col•lateral, però en aquest cas ens “veiem obligats” a fer el dany directament. Jo opino que en aquest cas la vida de les cinc persones no es poden salvar llençant a l’home gras a la via, ja que , en primer lloc, no es pot saber al 100% si llençant a l’home gras el tren es detindria; i segon, en aquest cas mataries a una persona , i aquesta acció quedaria gravada en la consciencia per tota la vida.

Comentari Text de Kant

Tesis = blau
Arguments = vermell
Comentaris = verd

En canvi,
per resoldre de la manera més breu i sense cap engany la pregunta de si una promesa falsa és conforme al deure, en tindré prou de preguntar-me:

em donaria jo per satisfet si la meva màxima (sortir d’un mal pas per mitjà d’una promesa falsa) valgués, tant per als altres com per a mi, com a llei universal?

podria jo dir-me a mi mateix: cadascú pot fer una promesa falsa quan es troba en un embolic del qual no pot sortir-se’n d’una altre manera?

I ben aviat em convenço que bé
puc voler la mentida, però no puc voler,
en canvi,
una llei universal de mentir

ja que,
segons aquesta llei, no hi haurà cap promesa pròpiament parlant, perquè seria inútil fer creure a altres la meva voluntat pel que fa a les meves accions futures, ja que no creurien el meu fingiment, o si, per precipitació ho fessin, em pagarien amb la mateixa moneda.

Per tant,
tan aviat com es convertís en llei universal, la meva màxima es destruiria a ella mateixa.



1. Quin és el tema del text? Assenyala’n les idees principals, explica-les i relaciona-les amb algunes idees de l’autor.

El tema principal del text és remarcar la idea que els imperatius categòrics no admeten cap excepció


2. Explica el context filosòfic en què es situa el pensament de l’autor al text.

Es situa en plena Il•lustració (s. XVIII), època dominada per l’optimisme i per el domini de la raó. En aquest context, el segle XVIII és fonamental per conèixer el món modern, doncs molts dels fets polítics, socials, econòmics, culturals, intel•lectuals i filosòfics (en el que es troba la filosofia de Kant) han ampliat el seu abast d’influència fins l’actualitat.


4. Respon:

b) Reflexiona sobre com es tracta en l’actualitat algun aspecte del text; per exemple, Kant afirma que no podem voler una llei universal del mentir. Quina mena de lleis universals podríem desitjar en un món multicultural com el nostre? Si ho prefereixes, pots exposar en quina mesura són actuals, en relació amb algun aspecte de la problemàtica del món actual, les idees de l’autor del text.

En un món tant multicultural però a l’hora tant globalitzat com el nostre podem desitjar lleis universals d’igualtata, per tal de que cada persona que resta al planeta tingui les mateixes oportunitats que qualsevol. No obstant, alguns dels ideals de l’ètica Kantiana segueixen tenint vigència en el dia d’avui, sobretot ens referim a dos dels seus imperatius categòrics. Tant el primer, que és el deactuar sempre de manera que les accions puguin esdevenir normes universals; i el segon, es té que tractar als altres com a fins i mai com a mitjans; es troben immersos en els valors morals i humans que tenen tots els habitants de la Terra.

Al pensament de Nietzsche

Tesis

1. Nietzsche no creu en la existència de les veritats, solament creu ens la vida, la natura i els instints, que existeixen.

Nietzsche argumenta que la veritat és únicament l’expressió de certs sentiments. No existeix res establert que no variï perquè la nostra realitat està sotmesa a un canvi etern i incessant. La veritat esdevé l’acceptació de la realitat, de la naturalesa. Ell s’oposa a les veritats i als que les defensa.


2. "La muerte de Dios proclamada por Nietzsche es otra versión de este fin de la verdad."

Per als cristians, Déu és omnipotent, és la veritat, originaria I ultima al mateix temps. Les veritats religioses es presenten com immutable I establertes per tota la eternitat. Nietzsche al oposar-se a les veritats, no hi ha cap tipus de suport de la idea d’alguna divinitat que sigui la veritat, llavors significa que aquesta divinitat no pot existir. El “trasmundo” que anuncia el cristianisme és, segons Nietzsche, “un buen pretexto para despreciar con ahínco el nuestro, para aplastar la carne y desvalorizar el cuerpo, para darle la espalda a la vida”.


3. "Nietzsche no habla de un superhombre, sino el anuncio de la superación del humano."

Nietzsche presenta el superhome, que és una evolució moral de l’home, el qual aconsegueix no caure en mentida de les veritats i és capaç de superar-les, causant que ja no es té que centrar la atenció en aquestes veritats, sinó centrar-se en apreciar la vida. A partir d’això, presenta el etern retorn, que “no se trata de la repetición idéntica de los mismos acontecimientos de manera cíclica”, sinó de la manera de que el superhome tingui les ganes de que tot es repeteixi indefinidament.


4. “Sin la música, la vida sería un error.”

La música desenvolupa un paper important en l’ésser humà, ja que és una energia que el fa créixer i a desenvolupar-se a si mateix. Per això, Nietzsche la defineix com una dimensió creadora, i afirma que sense ella la vida seria una mentida, ja que és l’única capaç d’expressar amb la màxima claredat actituds mentals i culturals.

Vocabulari

- “Trasmundo”: Espai separat de la nostra confusió terrestre.

- Veritat: Ficció formada a partir de la por que inspira la vida i la incapacitat de les persones de suportar el món tal com és.

- La raó: Creu que governa, però en realitat està subordinada als instints

- Déu: Figura divina cristiana considerada la veritat. Nietzsche afirma que no pot existir ja que les veritats no existeixen

- Veritat científica: És presenta com objectiva, controlada i sempre exposada a ser refutada de manera experimental.

- Sobrehumà: Evolució moral de l’home

- Etern retorn: Test per a posar a prova la voluntat.

Valoració

En primer lloc, Nietzsche creu que els filòsofs que creien en un món ideal era perquè volien fugir de la realitat i per això s'inventaven un món on refugiar-se, el que anomena “trasmundo”. Apart, no creu en la veritat, sinó que, creu que és producte de ments malaltisses, ja que Nietzsche entén com a real el món canviant en el qual ell i tothom viu. A més a més, la raó no governa els nostres actes, sinó que ho fa l’instin. Crec que criticar d'una forma tan segura com ho fa Nietzsche a una filosofia platònica inamovible durant molt de temps té molt de mèrit.
Com a conclusió, excepte per algun pensament, la filosofia de Nietzsche és una altre forma de veure la filosofia, una forma que es pot considerar correcte o no.

Comentari Text de Descartes

1. En aquest text Descartes diu que els escèptics no creuen en la veritat perquè mai donen més importància al seu pensament que a les coses sensibles i no donen sentit a tot allò que no es poden imaginar. Tot coneixement ha de passar pels sentits, perquè, al cap i a la fi, és l’únic que podem percebre, però que després s’ha de desenvolupar amb el pensament. Finalment, conclou que la imaginació, al igual que els sentits, requereix de l’enteniment per poder ser coneixement vàlid.

2. Inintel·ligible: Allò que es desconeix. Imaginació: Manera del pensament que desenvolupa ho percebut pels sentits.

3. Descartes defensa la idea de que els sentits necessiten la raó, ja que és ho que ens diu que cosa es real o no.

4. La concepció de l’anima per Descartes és similar a la de Plató, ja que les idees del coneixement lligat a l’anima són semblants, però Descartes assegura què l’anima és mortal ja que va lligada al cos.

5. Segons el coneixements de Descartes l'afirmació que ens exposa l'enunciat és totalment coherent, ja que l'ànima la relacionem amb la raó de l'home, perquè és qui dirigeix tot el cos, i també el pots conèixer a través dels sentis, els quals no són fiables i poden enganyar-nos. Llavors, si no es creu des de el principi amb la falcejat del coneixement dels sentits, doncs la frase perd el sentit i esdevé incorrecte.

La realitat pot ser diferent a primer cop d'ull